Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossari |
---|---|---|
Valerianella olitoria | De l'adjectiu llatí olitorius, -a, -um (de l'hort), drivat d'olus, oleris (verdura, hortalissa), per tractar-se d'una planta (herba dels canonges) cultivada des de molt antic per les seves fulles primerenques. |
Etimològic |
Valerianella pumila | Del llatí pumilus, -a, -um (nan), al·ludint a les petites dimensions de la planta. |
Etimològic |
Valerianella rimosa | Del llatí rimosus, -a, -um (clivellat), derivat de rima, -ae (escletxa), pel solc, com una escletxa, de la cara ventral del fruit. |
Etimològic |
Velezia | Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753. |
Etimològic |
Velezia rigida | Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs. |
Etimològic |
Verbascum | En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats a que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos. El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verbascum blattaria | En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats. Loading... |
Etimològic |
Verbascum lychnitis | És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnon (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble. |
Etimològic |
Verbascum pulverulentum | Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta. |
Etimològic |
Verbascum sinuatum | Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades. |
Etimològic |
Verbena | Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè. El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verbena officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Veronica | Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en Plini, herba de moltes virtuts. El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Veronica anagallis-aquatica | És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica. |
Etimològic |
Veronica arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Veronica austriaca | Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu. |
Etimològic |
Veronica austriaca subsp. teucrium | Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà. |
Etimològic |
Veronica beccabunga | Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols. |
Etimològic |
Veronica chamaedrys | És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic. |
Etimològic |
Veronica hederifolia | Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix). |
Etimològic |
Veronica montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Veronica officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Veronica persica | Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia. |
Etimològic |
Veronica polita | Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles. |
Etimològic |
Veronica serpyllifolia | És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll). |
Etimològic |
Veronica urticifolia | Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga. |
Etimològic |
Viburnum | Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells. |
Etimològic |
Viburnum lantana | Aquest nom, aquí en aposició, es fa derivar del llatí lentare (plegar) o de lentus, -a, -um (flexible i també, enganxós), perquè les branques flexibles es feien servir per lligar feixos de llenya. De l'escorça d'aquest arbust, s'extreu una mena de vesc. |
Etimològic |
Viburnum opulus | Segons Loudon, seria una alteració de populus (el pollancre); però és més probable que Linné prengués el nom (aquí, en aposició) de Plini, que anomenava opulus una espècie d'auró, probablement Acer campestre. |
Etimològic |
Viburnum tinus | Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre. |
Etimològic |