Glossari etimològic

Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi).

Del llatí vitis (la vinya i el vi).

Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.

Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller.

El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753.

Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa.

Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté.

Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae.

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor.

Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723).

Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus,

De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació

De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació.

Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació.

Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància.

Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils.

Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors.

Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta.

Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó.

Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop.

De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa.

Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea

Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora.

Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria.

Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos.

Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors.

De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí botànic que s'aplicava a les plantes que tenien un ús medicinal. Deriva del mot llatí officina, -ae (taller, obrador), nom que en l'Edat Mitjana rebia el lloc dels monestirs (una mena de farmàcia) destinat a guardar i preparar les herbes medicinals.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), al·ludint al color púrpura fosc, quasi negre, de les corol·les.