Glossari etimològic

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta vulgar a Europa, cultivada freqüentment.

Syringa, -ae és un mot del llatí medieval que prové del grecollatí syringias, -ae, nom d'un tipus de canya que, segons Dioscòrides, era sinònim de kálamos i valia per a escriure, i, segons Plini, equivalia a harundo i era molt bo per a fer flautes. El mot deriva del grec sýrinx, -ingos (canya, flauta, tub) i fa referència a les tiges buides de la planta o, segons altres interpretacions, a les flors de corol·la tubular.

El gènere Syringa fou establert per Linné (1737) en substitució de Lilac de Tournefort. Tanmateix, l'espècie S. vulgaris de Linné ja havia estat inclosa entre les Syringa genuïnes per botànics anteriors com Lobelius, Clusius, J. Bauhin i C. Bauhin. Aquest últim (Pinax, 1623) ve a dir: "Encara que Syringa sembli nom africà, alguns diuen que prové de les vares llargues i dretes i de la seva medul·la, flonja i abundant; o, més aviat, que en traient-la, les varetes queden buides com una flauta".

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació) pel rizoma tuberós.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del grec symphýo (fer créixer junts, soldar), símphyton es el nom emprat per Dioscòrides per a designar diferents plantes, entre elles segurament Symphytum tuberosum, que suposadament servien per a soldar fractures i tancar ferides. La idea d'aquesta propietat vulnerària fou suggerida, probablement, per la concrescència de les fulles i la tija en l'espècie principal, de manera que unes i altra es presenten com soldades. El sýmphyton grec passà al llatí com consolida, traducció literal del grec, i d'ací al català consolda.

El gènere Symphitum fou proposat per Tournefort (1694,1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Gènere creat per Linné en homenatge a Emanuel Sweert (1552-1612), jardiner holandès, conegut autor d'un popular catàleg il·lustrat de plantes, Florilegium..., reeditat  cinc cops desprès de la seva mort, en mig de l'ambient que va portar a la crisi de les tulipes.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per la seva habitació preferent en aquestes illes.

Gènere dedicat per Medikus al seu col·lega coetani, l'erudit Georg Adolph Suckow (1751-1813), també metge i botànic, professor en Heidelberg.

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar per sota). Segons C. Bauhin en el Pinax, "Es diu Succisa perquè té les arrels com rosegades. La gent creu que el dimoni, envejós que els homes tinguin un arrel de tan gran eficàcia, de seguida que creix la rosega per totes bandes, d'on li vé el nom de mos del diable (morsus diaboli).

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Del grec stenós, -é, -ón (estret) i phrágma, -atos (envà o divisió), al·ludint-se a la forma de l'envà de les síliqües.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), de uligo, uliginis (humitat de la terra), per la seva estació.

En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació.

Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies.

Aquest epítet fa referència al nom genèric Holosteum, perquè en algun moment va rebre aquest nom. Només Tabernaemontanus anomena la rèvola Holostium caryophyllaceum arvense.

Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia.

Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits.

Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació respecte a altres espècies.

Nom del llatí botànic creat per C. Linné per a aquest gènere. En Philosophia botànica (1751) diu, de forma genèrica, que ho fa en honor d'un botànic de gran mèrit, que, sens dubte, es tracta de Benedict Staehelin (1695-1750), metge i naturalista suís, professor de la Universitat de Basilea i autor entre altres obres de Theses physico-anatomico botanicae… (1721), on tracta principalment de la família  compostes.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos, ombrívols. 

Del llatí rectus, -a, -um (recte, dret), per tenir la tija dreta.

Del llatí palustris, -tre (pantanós, palustre), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per viure en llocs humits, palustres.

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència.

El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum.