Glossari etimològic

Del gènere Ruta.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència.

Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues.

Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta.

El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis.

Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus).

El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta.

Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant.

Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge.

Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos.

Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou.

Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles,

Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre.

Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior.

Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació.

Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols.

Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació.

Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um.

Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària.

Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons.