Glossari etimològic

Del llatí salvia, -ae (la sàlvia) i folium, -ii (fulla), per les fulles, que tenen alguna semblança amb les de la sàlvia.

De malus, -i, el nom en llatí de la pomera.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie familiar, molt coneguda.

Adjectiu derivat del llatí amygdalus, -i (l'ametller) i el sufix -formis (que té forma de), per les fulles semblants a les del ametller

Del llatí acerbus, -a, -um (de gust aspre), que n'és el del fruit.

Del llatí pyrus, -i o pirus, -i, nom donat pels romans a la perera cultivada i altres espècies naturals del gènere.

Del gènere Pyrola, un dels que conté la família.

Del llatí unus (un de sol) i flos, floris (flor), perquè només fa una flor.

Del llatí secundus, -a, -um (segon), aquí en el sentit de següent o consecutiu, per la disposició de les flors, en filera, mirant totes cap a un mateix costat.

Del llatí minor (més petit) per presentar l'estil més curt que les altres espècies.

Del grec chlorós (verd groguenc) ánthos (flor), pel color de les flors.

Del baix llatí pirula o pyrula, forma diminutiva de pirus, -i (la perera), per la semblança de les fulles.

Vejeu Chrysanthemum segetum.

Del grecollatí pyrethrum, -i, mot format de l'arrel grec pyr, pyrós (el foc), com indicant una planta urent o ardent, sobre tot les arrels. Antigament hom li atribuïen propietats antipirètiques, idea que conserva el nom de la planta en anglès: feverfew. En època medieval, el nom de pyrethrum, citat ja per Plini, es va atribuir de forma genèrica a diverses plantes de la família de les compostes que, en època moderna, fins i tot les del propi gènere Pyrethrum, s'han anat reclassificant en altres gèneres com ara Tanacetum, Anacyclum, Matricaria, Chrysanthemum, etc.

De Punica, nom de l'únic genere d'aquesta família.

Del llatí granatum, -i, fruit del magraner, en Plini.

Del nom en llatí del magraner, punica arbor, i del fruit, malum punicum o simplement punicum. Segons Plini, el nom li ve de la ciutat de Cartago, d'on es creia que provenia la planta. El gentilici punicus, -a, -um significa fenici, cartaginès.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar); Mérat reuní diverses espècies afins de Pulmonària en una de col·lectiva, que anomenà vulgaris, pel fet d'ésser general i comuna així considerada.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Del llatí científic azureus, -a, -um (blau intens), perquè les flors es tornen d'aquest color després d'obertes. Derivat de l'àrab lazaward, mot que, al seu torn, prové del persa. Trobem aquest arrel en altres termes com ara lapislàtzuli o atzurita.

Del llatí affinis, -e (proper, afí, parent), per la seva afinitat amb la P. officinalis.

El nom pulmonaria o pulmonacea, derivat de pulmo, -onis (el pulmó), apareix en una obra de l'escriptor romà Venecio (S. IV d.C.) com a nom alternatiu de consiligo, que, segons Plini, era una planta trobada a Itàlia que, suposadament, guaria les afeccions pulmonars, identificada, segons sembla, amb l'Helleborus viridis, -de fet, el Pseudo-Dioscòrides diu que konsilígo és el nom entre els romans del grec elléboros mélas-; Tanmateix, per a Linné i altres autors, seria la Pulmonaria officinalis. Les taques blanquinoses de les fulles recorden les del pulmó, cosa per la qual es feia servir en la medicina popular per a guarir les malalties pulmonars.

El gènere Pulmonaria fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linné (1753, 1754).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per haver-se trobat en aquesta illa.

Del llatí odorus, -a, -um (olorós,agradable a l'olfacte), fent referència a la olor que desprèn el rizoma.

Del llatí dysentericus, -a, -um (relatiu a la disenteria o qui la pateix), aquí aplicat en el sentit de remei contra aquesta malaltia. Pius Font i Quer, en el Dioscòrides renovado, diu, citant Krocker, que: “ En la guerra de Rússia contra els perses, l’exèrcit, atacat de disenteria, fou curat utilitzant només aquesta planta.”

Del llatí tardà pulicaria, -ae o pulicaris herba, nom d'una herba citada pel metge T. Prisciano (S. IV), que vindria de pulex, -icis (puça), perquè es feia servir com a repel·lent d'aquests i altres insectes. Segons els autors, podria tractar-se d'una Pulicaria o també d'alguna Conyza.

El gènere Pulicaria fou publicat per Joseph Gaertner en 1791.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos o escletxes de la roca. Per viure en aquests indrets semblaria que és la planta la que trenca la roca.

Epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), és a dir, de fulles variades segons siguin basals o caulinars. És sinònim de diversifolia, però aquest format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Mot del llatí botànic compost del grec ptyx, ptychós (plec) i oús, otós (orella), perquè els pètals tenen un plec o llengüeta, més o menys com una orelleta.