Glossari etimològic

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser molt freqüent o l'espècie més coneguda.

Nom grecollatí de la murtra, però també del galzeran (Ruscus aculeatus), a què Plini anomenava myrtus silvestris.

De Myrtus, un dels gèneres de la família.

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per l'agradable olor a anís que fa.

Del grecollatí myrrhis, -idis, en Plini una herba semblant a la cicuta; segons J. Cadevall, sinònim de smyrryza, -ae (cerfull moscat), per la olor aromàtica de la planta, que tindria relació amb el grec mýron, -ou (perfum, essència). En Dioscòrides i Plini també se l'anomena murra, myrra o myrrha, que, com a primera accepció, és la mirra i l'arbre que la produeix, Commiphora myrrha (Burseràcies).

Derivat del llatí clàssic verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu del llatí botànic significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; per la disposició verticil·lada de les fulles, com anells.

Adjectiu format amb el participi passat, spicatus, -a, -um, del verb llatí spicare (disposar en forma d'espiga), per la forma de la inflorescència, que és llarga, prima i nua.

Adjectiu dels llatí botànic compost d'alternus, -a, -um (alternatiu, un després de l'altre) i flos, floris (flor), per la disposició alternada de les flors. L'adjectiu oposat seria oppositiflorum.

Nom compost del grec myríos (nombrós, innombrable) i phýllon (fulla), per les nombroses lacínies que presenten les fulles. Myriophyllon (equivalent a millefolium) era el nom grecollatí que rebien diferents plantes amb fulles molt dividides. En Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta aquàtica, probablement Myriophyllum spicatum; però, en Oribasio, és el d'una milfulles (Aquilea sp. pl.).

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Del grec myríke, nom que designava tant el tamariu (tamarix sp.) com diferents brucs (Erica sp.) i el sufix -aria, que indica semblança o parentiu, per la semblança amb aquestes plantes. En llatí també es feia servir com a nom alternatiu de tamarix: Virgili li deia myrica, i Plini, myrice.

Del llatí versicolor, -oris (que té o mostra diferents colors), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per viure als boscos.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), ací emprat en sentit de rígid, fent referència a la tija.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per ésser planta d'aquesta illa.

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, -um (de branques abundants), pel seu tronc molt ramificat.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per les tiges i fulles eriçades de pèls.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser planta dels Pirineus.

Epítet del llatí botànic, alpestris, -e (dels Alps o de les altes muntanyes), perquè hi viu.

Nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a anomenar plantes d'aquest gènere i d'altres, i també com a sinònim d'altres de nom Alsine. És un mot compost del grec mys, myós (ratolí) i oús, otós (orella), segons Dillenius, per l'aspecte de les fulles.

El gènere Myosotis (Boraginaceae) fou establert per Dillenius (1719) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, designen així les fulles de limbe travessat pel tronc; nom impròpiament aplicat aquí a les fulles amplexicaules.

Del grecollatí mýagros, amb que Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant a la roja (Rubia tinctorum). Segons alguns autors, seria la Camelina sativa; per a altres sería Neslia paniculata, totes dues crucíferes. Segons Linné (Philosophia botanica), Myagrum és un mot compost, de dos termes grecs myía (mosca) i agreúo (caçar), és a dir, caçamosques, i s'havia donat a una planta (Asclepias) que posseïa aquesta propietat, que no té la planta actual.

Del llatí neglectus, -a, -um (negligit, descuidat), perquè els botànics, havent-lo confós amb M. racemosum, el passaren per alt.

Del llatí comosus, -a, -um (que té plomall o crinera), derivat de coma, -ae (cabellera), al·ludint a les flors estèrils de la punta de la inflorescència, de llargs pedicels drets, a guisa de tupè.

Nom del llatí botànic aplicat per Clusius, ja en 1576, a una planta d'aquest gènere, d'origen oriental i suau fragància. El nom prové del persa mushk i aquest del sànscrit mushka (testícle), d'on passà al grec com móschos, -ou (cabra o bou mesquer) i al llatí muscum, -i (el mesc), substància d'olor intensa usada per a fer perfums, segregada per una glàndula d'aquells animals. La planta fou introduïda a Europa des de Turquia a través de Constantinoble, on es coneixia com muscari, muscurimi o muschorimi, és a dir, mesc dels romans. Tanmateix, Clusius comenta que, quan va tenir la primera notícia d'aquesta planta, va ser sota el nom de tibcadi.

Aquest gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Vegeu Cicerbita pliumieri.