Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossari |
---|---|---|
Helianthemum tuberarium | Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les seves flors i fulles amb les d'aquesta rosàcia. |
Etimològic |
Helianthemum umbellatum | Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la. |
Etimològic |
Helianthemum virgatum | Del llatí virgatus i aquest de virga (vara, branca prima), aquí en el sentit de 'formant branquetes'. |
Etimològic |
Helianthemum vulgare | Del llatí vulgaris (comú), per ser abundant. |
Etimològic |
Helianthemun halimifolium | Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus). |
Etimològic |
Helianthemun macrocarpum | Del grec makrós (gros) i karpós (fruit), per la major magnitud de les càpsules del fruit. |
Etimològic |
Helianthus | Nom compost del grec hélios (sol) i ánthos (flor), perquè les flors van girant en la direcció del sol. El gènere Helianthus fou establert per Linnè en 1753. |
Etimològic |
Helianthus tuberosus | De l'adjectiu llatí tuberosus, -a, -um, derivat de tuber, eris (tumor, inflamació), fent referència a les arrels gruixudes, tuberoses. |
Etimològic |
Helichrysum | Del grecollatí helichryson, nom d'una planta en Plini que podria ser Helichrysum italicum. Segons uns autors, el mot estaria format del grec hélios (el sol) i chrysós (oro), una forma redundant de ressaltar el color groc brillant dels capítols. Altres fan venir el mot del grec hélix (espiral, corvat), per la forma torçada de les tiges, i de chrysós (oro), pel color de les flors. |
Etimològic |
Helichrysum italicum | Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Helichrysum italicum subsp. serotinum | Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), per la seva floració tardana, a l'estiu. |
Etimològic |
Helichrysum stoechas | Per la semblança de les fulles amb les de la Lavandula stoechas. Stoechas, en Plini, és el nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. |
Etimològic |
Heliotropium | Del grec hélios (sol) i tropéo (moure, girar), al·ludint als moviments de la planta d'acord amb els del sol. Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a plantes d'aquest gènere i d'altres que orientaven les fulles acompanyant el moviment del sol. El gènere Heliotropium (Boraginaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Heliotropium europaeum | Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, contràriament a la majoria de plantes del gènere, que són de regions tropicals. |
Etimològic |
Helleborus | Del grec helléboros (helleborus, en llatí), nom d'aquestes plantes des de l'antiguitat grecollatina. |
Etimològic |
Helleborus foetidus | Del llatí foetidus (pudent). Per la seva mala olor; planta pudent. |
Etimològic |
Helleborus viridis | En llatí, viridis significa verd; fa al·lusió al color de les flors, particularment dels sèpals. |
Etimològic |
Helleborus viridis subsp. occidentalis | Del llatí occidentalis, -e (occidental), per ser una planta pròpia de l'oest d'Europa. |
Etimològic |
Helminthia | Del grec hélminthion (cuc petit), diminutiu de hélmins, hélminthos (cuc), per la forma de l'aqueni. Segons, S. Vaillant, és una abreviació de Helminthotheca. |
Etimològic |
Helminthia echioides | Vegeu Helminthotheca echioides. |
Etimològic |
Helminthotheca | Nom compost del grec hélmins, hélminthos (cuc) i théke, -es (capsa, estoig), Al·ludint als aquenis pròpiament dits o als relleus sinuosos, vermiformes, que en cobreixen la superfície. Es considera que aquest gènere fou descrit i publicat vàlidament per Johann Gottfried Zinn en 1757, encara que S. Vaillant l'havia descrit i publicat pòstumament en 1754. |
Etimològic |
Helminthotheca echioides | Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna analogia amb aquestes plantes, les herbes de l'escurçó; probablement el caràcter híspid. |
Etimològic |
Helosciadium | Nom compost del grec hélos (pantà, aiguamoll) i skiádion (ombrel·la, para-sol petit), com si es digués: umbel·lífera dels pantans, per ser plantes que viuen als marges de rierols o llocs inundats. |
Etimològic |
Helosciadium nodiflorum | Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles, que són molt curts i a vegades nuls. |
Etimològic |
Helosciadium repens | Del llatí repens, -entis (que s'arrossega), al·ludint a les tiges prostrades i radicants d'on només emergeixen les fulles i els peduncles umbel·lars. |
Etimològic |
Hepatica | Del grec hepatikós (referent al fetge), per la semblança que tenen amb aquesta entranya els tres lòbuls de les fulles i per l'ús medicinal antic. |
Etimològic |
Hepatica triloba | Pels tres lòbuls de la fulla. Compost amb el prefix grec tri- (tres) i lobós (lòbul) |
Etimològic |
Heracleum | Heracleon, juntament amb siser i leontice, son noms de la xirivia en Plini. En l'antiguitat aquest nom s'aplicava a diferents plantes que suposadament servien per guarir l'epilèpsia, perquè la força n'era comparable a la d'Heracles o Hèrcules, o perquè suposadament van ser "descobertes" per aquest heroi, o, segons altres autors, pel port robust d'algunes d'aquestes plantes. Entre elles hi era la panaces heracleon o simplement heracleon, d'on deriva el mot 'panacea', remei per a tots els mals. El gènere va ser establert per Linnè en 1753. |
Etimològic |
Heracleum montanum | Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Heracleum sphondylium | Nom de l'acant, en Plini. El mot deriva del grec sphondýlios (vèrtebra), però no s'hi veu cap relació. |
Etimològic |