Glossari etimològic

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les seves flors i fulles amb les d'aquesta rosàcia.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí virgatus i aquest de virga (vara, branca prima), aquí en el sentit de 'formant branquetes'.

Del llatí vulgaris (comú), per ser abundant.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del grec makrós (gros) i karpós (fruit), per la major magnitud de les càpsules del fruit.

Nom compost del grec hélios (sol) i ánthos (flor), perquè les flors van girant en la direcció del sol.

El gènere Helianthus fou establert per Linnè en 1753.

De l'adjectiu llatí tuberosus, -a, -um, derivat de tuber, eris (tumor, inflamació), fent referència a les arrels gruixudes, tuberoses.

Del grecollatí helichryson, nom d'una planta en Plini que podria ser Helichrysum italicum. Segons uns autors, el mot estaria format del grec hélios (el sol) i chrysós (oro), una forma redundant de ressaltar el color groc brillant dels capítols. Altres fan venir el mot del grec hélix (espiral, corvat), per la forma torçada de les tiges, i de chrysós (oro), pel color de les flors.
El gènere Helichrysum fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), per la seva floració tardana, a l'estiu.

Per la semblança de les fulles amb les de la Lavandula stoechas. Stoechas, en Plini, és el nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp.

Del grec hélios (sol) i tropéo (moure, girar), al·ludint als moviments de la planta d'acord amb els del sol. Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a plantes d'aquest gènere i d'altres que orientaven les fulles acompanyant el moviment del sol.

El gènere Heliotropium (Boraginaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, contràriament a la majoria de plantes del gènere, que són de regions tropicals.

Del grec helléboros (helleborus, en llatí), nom d'aquestes plantes des de l'antiguitat grecollatina.

Del llatí foetidus (pudent). Per la seva mala olor; planta pudent.

En llatí, viridis significa verd; fa al·lusió al color de les flors, particularment dels sèpals.

Del llatí occidentalis, -e (occidental), per ser una planta pròpia de l'oest d'Europa.

Del grec hélminthion (cuc petit), diminutiu de hélmins, hélminthos (cuc), per la forma de l'aqueni. Segons, S. Vaillant, és una abreviació de Helminthotheca.

Vegeu Helminthotheca echioides.

Nom compost del grec hélmins, hélminthos (cuc) i théke, -es (capsa, estoig), Al·ludint als aquenis pròpiament dits o als relleus sinuosos, vermiformes, que en cobreixen la superfície.

Es considera que aquest gènere fou descrit i publicat vàlidament per Johann Gottfried Zinn en 1757, encara que S. Vaillant l'havia descrit i publicat pòstumament en 1754.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna analogia amb aquestes plantes, les herbes de l'escurçó; probablement el caràcter híspid.

Nom compost del grec hélos (pantà, aiguamoll) i skiádion (ombrel·la, para-sol petit), com si es digués: umbel·lífera dels pantans, per ser plantes que viuen als marges de rierols o llocs inundats.

Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles, que són molt curts i a vegades nuls.

Del llatí repens, -entis (que s'arrossega), al·ludint a les tiges prostrades i radicants d'on només emergeixen les fulles i els peduncles umbel·lars.

Del grec hepatikós (referent al fetge), per la semblança que tenen amb aquesta entranya els tres lòbuls de les fulles i per l'ús medicinal antic.

Pels tres lòbuls de la fulla. Compost amb el prefix grec tri- (tres) i lobós (lòbul)

Heracleon, juntament amb siser i leontice, son noms de la xirivia en Plini. En l'antiguitat aquest nom s'aplicava a diferents plantes que suposadament servien per guarir l'epilèpsia, perquè la força n'era comparable a la d'Heracles o Hèrcules, o perquè suposadament van ser "descobertes" per aquest heroi, o, segons altres autors, pel port robust d'algunes d'aquestes plantes. Entre elles hi era la panaces heracleon o simplement heracleon, d'on deriva el mot 'panacea', remei per a tots els mals.

El gènere va ser establert per Linnè en 1753.

Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Nom de l'acant, en Plini. El mot deriva del grec sphondýlios (vèrtebra), però no s'hi veu cap relació.