Glossari etimològic

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Del llatí tomentum, -i (la borra) amb el sufix -osus, -a, -um, que indica 'ple de' o 'abundant en', pel toment que recobreix les fulles.

El mot greco-llatí Struthion és el nom de l'herba sabonera, en Plini.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), per l'estació de la planta en pedruscalls o escletxes.

Del llatí repere (arrossegar-se), per ser planta cespitosa i radicant.

Del llatí murus, -i (el mur o paret) i el sufix -alis que significa 'de' o 'pertanyent a', per la seva estació.

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol, d'Espanya) per la seva habitació.

Del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amant o amic) per preferir les terres guixenques.

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust), per ser planta arbustiva.

Nom del llatí botànic creat per Robert Brown (1810) sense donar-ne cap explicació; però sembla palès que prové del grec gómphos, -ou (clau) i karpós, -oú (fruit), al·ludint als fol·licles eriçats de pues.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest d'uligo, -inis (humitat natural de la terra), per l'estació preferent de la planta a llocs humits.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc) i aquest de silva o sylva, -ae (el bosc, la selva), per la seva estació de preferència boscana.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut d'esquena, inclinat), per les tiges, comunament ajagudes a la base.

Epítet geogràfic del llatí científic referit a Noruega, perquè la planta viu en aquest país. Per analogia amb altres del llatí clàssic com gallicum, hispanicum, ...

Epítet del llatí botànic compost de luteus, -a, -um (groc que tira a vermell) i albus, -a, -um (blanc), pel capítols de flors grogues amb el periclini blanc nacrat.

Espècie dedicada al metge i botànic alemany David Heinrich Hoppe (1760-1846).

Del grec gnáphalon, -ou (borra dels teixits), pel toment que recobreix les plantes, que es feia servir per a farcir les màrfegues.

El gènere Gnaphalium fou establert per C. Linné en 1753

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb), per ser així el tronc, això és, sense pèls.

Glycyrrhiza és el nom grecollatí amb què anomena Plini aquesta planta. Del grec glykýs (dolç) i rhiza (arrel), per tenir el rizoma dolç.

Epítet dedicat a Heinrich Moritz Willkomm (1821-1895), botànic alemany, autor de Prodromus Florae hispanicae, que va fer nombroses expedicions botàniques per la Península ibèrica.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

Del nom Alypum monspeliensium dels autors prelinneans. Segons diu Pius Font i Quer en El Dioscórides renovado, ve del nom álypon amb què els grecs anomenaven una planta que no respon a la descripció d’aquesta.

Nom del llatí botànic format de globulus, diminutiu de globus, -i (esfera), i el sufix llatí -aria, -ae, que indica relació. A Rariorum aliquot stirpium, per Panno-
niam (1583), Clusius, indica que és un nom clarament al·lusiu a la forma globosa de les inflorescències de les plantes d'aquest gènere,

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Lotus i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se-li trobat alguna semblança amb una planta del gènere Lotus.

Del grec glínos; segons Plini, que pren el nom de Teofrast, un cert tipus d'auró de muntanya. Amb tot, l'origen del nom és incert ja que aquesta planta no té res a veure amb els aurons, i ni Linnè, que creà el gènere, ni Loefling, que el validà, n'expliquen res.

Del llatí hederaceus, -a, -um (semblant a l'heura), perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura. Adjectiu format d'hedera, -ae (l'heura) i el sufix llatí -aceus (semblant a).

Del grec gléchon, nom del poliol entre els antics grecs i romans. Altres autors el fan derivar del grec bléchon (bel); i Laguna, en els seus comentaris a De Materia Medica, ho relaciona amb el relat pintoresc segons el qual "les ovelles, a les quals els agrada [el gléchon] quan està florit, després que n'han menjat, molt sovint belen".

El gènere Glechoma fou creat per Linnè, qui va precisar en Hortus Cliffortianus (1738) que així volia conservar i fixar l'ús d'un homònim tan venerable.

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma de la càpsula.