Glossari etimològic

Dedicada a S. Vaillant, botànic francès.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris, per les flors ben petites.

Linné la considerava l'espècie medicinal per excel·lència. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Pel seu hàbitat predilecte, és a dir, les parets o murs, en llatí, muri.

Per la major grandària relativa de les corol·les.

En homenatge al metge i naturalista francès Charles Gaillardot (1814-1883).

Per la disposició compacta de les flors.

Pels pecíols que es cargolen com circells, en llatí capreoli, com cirrosa, de cirrus (rínxol).

Del llatí calcar (esperó), perquè el té molt llarg.

En commemoració del metge i botànic francès Toussaint Bastard (1785-1846)

Del grec mikrá (petita) i ánthos (flor), per les flors petites.

Del nom de la planta en llatí, fumaria, de fumus (fum), per haver-la considerada com un vapor o fum a causa de la seva fesomia i del color blau glaucescent. El nom que té en grec la planta, kapnós, també significa fum.

Del llatí viscidus, que com viscosus i viscum (el vesc) deriven del verb visco (untar o fregar amb una substància agafatosa), per les seves fulles glanduloses i enganxoses.

Dedicada a Spach, autor del Conspectus Monographie Cistacearum, 1836.

Del llatí procumbo (estar estès o ajagut), per les seves branques ajagudes.

Del llatí levis o laevis (llis) i pes, pedis (el peu), pels pedicels glabres.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Erica i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb un bruc.

D'origen no explicat encara satisfactòriament. Thomas Bartholin (1673) anomenà Herba fumana la planta que, després, Linnè anomenà Cistus fumana, potser pel seu aspecte grisenc, com fumat, del llatí fumus, -i (fum).

Excelsior, -us és el grau comparatiu d'excelsus, -a, -um (excels, elevat), per la seva alçada considerable. C. Bauhin fou qui primer anomenà aquesta espècie Fraxinus excelsior, sens dubte seguint Teofrast que distingia dues menes de freixe: unum excelsum, procerum..., alterum humilius, minus augescens (un alt, gran... [aquest], l'altre més petit, que creix menys).

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Fraxinus, -i és el nom que dona Plini als freixes en general. Es fa derivar del grec fráxis (tanca), perquè sovint els freixes servien per a limitar o tancar les propietats.

El gènere Fraxinus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1754, 1754).

Pren nom de l'únic gènere que conté: Frankenia.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (ple de pols), per la que en recobreix el tronc i les fulles.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), fent al·lusió als pèls de les fulles i del calze.

Dedicat per Linnè a Johan Franckenius (1590-1661), metge i botànic suec, professor de Medicina a la universitat d'Upsala, que publicà el primer catàleg de la flora de Suècia.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie relativament comuna.

Paraula del llatí botànic derivada del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Gènere de les ramnàcies establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754); Tournefort pren el nom de Mattioli (1565) i Dodonaeus (1583). Al seu torn, J. Bauhin (1650) escriu que és “anomenada frangula perquè les branquetes, en especial les joves, fàcilment es trenquen.”

Del llatí viridis, -e (verd, fresc).

Del llatí vescus, -a, -um (mengívol), derivat del verb vescor (menjar). Son sinònims, esculentus, -a, -um i edulis, -e.